El dia 14 de març és l’aniversari de la mort de Bernat Capó, ocorreguda l’any 2017. Qui estiga familiaritzat amb la vida literària de la Marina Alta, de segur que té en lloc destacat l’escriptor benisser, autor d’Espigolant pel rostoll morisc, Costumari valencià, Terra de cireres, On ets Gigi? o La Criminala, entre una llarga llista d’obres publicades. Més avall parlarem de les “no publicades”, cosa que no voldrà dir exactament “inèdites”.
Capó era en primer lloc un home del seu poble, Benissa, i després un socialista de pedra picada, d’aquells d’abans de la guerra, per a entendre’ns. Fill de pare represaliat per la dictadura resultant del colp d’estat de Franco i criat amb els esforços ingents de la seua mare, va poder arribar a estudiar els primers cursos de la carrera de dret. Però la seua autèntica vocació era la d’escriptor, i més concretament la de periodista, a la qual es va dedicar molt.
Ell, millor que ningú, es va autodefinir: era povil, i sobretot, segons les seues paraules, “agnòstic, republicà i pudent.” Que era agnòstic, ho va demostrar; que era republicà, estava a la vista. Però jo que el vaig tractar durant molts anys assegure que amb mi no va ser gens pudent, sinó extremadament generós.
I ara que ja he dit la paraula, parlaré de les seues obres no publicades. Per circumstàncies de la vida, Capó va haver de viure durant uns anys a València i a Alacant, i en ambdues ciutats va exercir de periodista, a banda d’unes altres activitats que l’ajudaven a guanyar-se la vida. De retorn a Benissa fou regidor de cultura i educació, fundà els premis “25 d’abril vila de Benissa” i va mostrar una gran preocupació per establir llaços de col·laboració entre l’ajuntament i els centres educatius.
Em perdria parlant de totes les coses bones que va fer Bernat Capó, però voldria centrar-me en la projecció de la seua vocació d’escriptor. Educat en castellà, com tothom en la dictadura, i escriptor en castellà per l’ofici de periodista d’aquells temps, va ser en la seua etapa benissera quan va adoptar progressivament el valencià com a llengua literària. Amic de Joan Fuster i del canonge Espasa, el seu activisme, la seua acomodada posició econòmica i el seu prestigi intel·lectual i humà el van dur a no conformar-se amb l’escriptura de la seua obra i va provocar vocacions literàries en les generacions més jóvens. Calia forjar una nova fornada d’escriptors en valencià i ell la va patrocinar a la Marina.
Per aquells anys de finals dels vuitanta i primers noranta, jo ja tenia una bona relació amb ell i vaig resultar afavorit per aquelles operacions. Un dia ens va convocar a sa casa: hi érem Pepa Guardiola, Toni Prats, Carles Mulet, Rubén Martínez Dalmau, Pepa Roig, Pere Tur i Àngel Crespo. Ens va dir que havia aconseguit una subvenció de la CAM i que volia dedicar-la a l’edició d’una antologia de 9 narradors de la Marina, vuit i ell com a padrí. Tots ens hi vam posar i molts de nosaltres vam fer la nostra primera publicació literària gràcies a ell. Aquell llibre, que ara tinc damunt la taula, ens va fer creure en les nostres capacitats d’escriptors, unes capacitats que probablement no haurien aflorat sense el padrinatge de Bernat Capó.
Anys més tard, ens va tornar a convocar. Ell i Pere Tur havien fundat un periòdic mensual, El poble de la Marina i ens convidava a col·laborar-hi, lliurement, amb una columna. I aquella columna es pagava, cada mes, pocs dies després d’haver-li enviat l’article, ens arribava un taló bancari. Bernat sabia implicar els jóvens escriptors i trucar a les portes dels patrocinadors, alguns empresaris de la comarca, de tal manera que quan s’acabava l’any ens reuníem tots en un sopar i la gent de la ploma i la gent del negoci compartíem taula i parlàvem de què més es podia fer, sense pensar en partits polítics ni en la defensa de la ideologia de cadascú, tots sabíem que allò que Bernat ens demanava era fer comarca i fer país des de l’àmbit d’actuació de cadascú. Un dia, vam rebre un taló i una carta. El taló tenia l’import habitual, la carta ens feia saber que aquell era l’últim pagament. El periòdic havia de tancar, perquè comportava un treball molt exigent per a ell i Pere Tur, que eren les ànimes de la publicació, però també perquè els recursos econòmics havien tocat fons. Encara conserve aquell últim taló, vaig pensar que potser Bernat estava disposat a rascar-se la seua pròpia butxaca abans que deixar de pagar a un periodista que començava i jo no en volia ser culpable.
I encara voldria contar una darrera empresa promoguda per Bernat. Un dia va trobar un llibret, crec que promogut per José Saramago, en què una sèrie d’escriptors publicaven un conte, el llibre es venia i tots els beneficis es destinaven a ajudar una associació benèfica. Per què no ho podíem fer nosaltres? Bernat va trobar l’impressor, que només va cobrar el material, una nòmina d’autors que vam escriure alguna cosa i una llista d’artistes que van il·lustrar els textos. Recorde que els guanys van ser aquell any per a una organització que treballava per al poble saharaui. Hi hagué encara un segon llibre l’any següent amb nous escriptors i un nou destinatari dels beneficis.
La generositat de Bernat Capó, el seu exemple, va consistir sempre a compartir el goig de la literatura amb la gent que començava. No era tan pudent, doncs, com ell volia fer creure.
En aquest espai de veus d’altri, haig d’acabar amb unes paraules seues. Molts anys abans de la seua mort, vaig rebre d’ell el favor de ser un dels encarregats d’organizar el seu enterrament, m’ho va donar tot escrit i tancat en un sobre i el seu funeral va ser com ell havia manat perquè la família també s’hi va avenir. Només en voldria recordar dos detalls. En primer lloc, el seu agnosticisme el feia creure que els honors i els reconeixements —que en va tindre molts— havien de ser en vida de l’interessat perquè deia i creia que “quan s’acaba s’ha acabat”. I el segon record és un prec, que cite d’aquell document que em va donar: “A aquells que vulguen recordar-me, els pregue que, de tant en tant, agafen un llibre qualsevol, dels que jo he escrit, i passen una estona lliurats a la lectura. Serà el millor homenatge que puga rebre. La memòria és el cel dels escriptors.”
Jo avui, en memòria seua, he agafat uns quants llibres de Bernat, i he triat un conte infantil per a acabar, sé que ell s’estimava molt aquest relat d’El rossinyol del pou d’avall que comença així:
“Sabeu el que és un rossinyol? És un ocell poc corrent en aquestes terres, xicotet, té les plomes de color bru en l’esquena, blanquinoses en el ventre i la cua de color castany. Es distingeix de tots els altres per l’extraordinària bellesa del seu cant que no pot ser igualat per cap pardalet. I té una altra virtut, la més important, i és que estima tant la llibertat i amb tant de fervor que prefereix la mort a l’esclavitud, encara que aquesta supose un cert grau de comoditat i el menjar segur. En això s’assembla a alguns homes, anomenats idealistes per la gent, que quan els lleven el seu bé més preuat perden la il·lusió i deixen que aquesta es vaja extingint, lentament i inexorablement. No oblideu mai que els ser vius naixen lliures i lliures han de morir.”
Fomentar la lectura, l’escriptura, la cultura, en definitiva, i la llibertat. Això va fer Bernat Capó. Voleu més generositat que eixa? Hi ha res de més humà?
Ara nosaltres no podem fer menys que recordar-ho en un temps en què la llibertat de nou es veu amenaçada per la censura, la repressió i l’odi d’aquells mesquins que no saben què és la generositat.