Darrerament i segurament per un bon talló de temps sentirem paraules amb el sentit trabucat, “il·legítim”, “colpista” colp d’estat”, etc. fruit de l’enrabiada retòrica d’uns grups polítics perfectament identificats. I la recomanació és clara: convé usar els mots “dretament”, és a dir sense separar-nos gens de la regla, d’allò que és definit als diccionaris.

Així, si “colpista” és —segons el diccionar de l’Institut d’Estudis Catalans— “qui promou un cop d’estat o que n’és adepte”, i segons el Diccionari Normatiu Valencià és “colpista” la “Persona que participa en un colp d’Estat o que li dona suport”, cal tornar a la definició de “colp d’estat” per a saber de què estem parlant. M’agrada la del Diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la llengua citat més amunt: “Acció violenta i ràpida, generalment duta a terme per forces militars o rebels, per mitjà de la qual un grup determinat s’apodera del govern d’un país desplaçant les autoritats existents.”

Per tant, cal recordar que el darrer colp d’estat que hi ha hagut a l’estat espanyol va ser perpetrat pel general Franco i la seua camarilla de generals, que van desplaçar el govern legítimament constituït, el van enviar a l’exili i van propiciar una repressió brutal que els hereus dels seus autors s’esforcen per ocultar, encara ara.

Aquella repressió també va provocar en alguns casos allò que anomenem l’exili interior, és a dir el silenci i l’ocultació de les opinions contràries a les il·legítimes forces colpistes. I ara sí que dic “colpistes” amb propietat.

Un dels casos més destacables d’aquell “exili interior” i d’aquell silenci és el del poeta Salvador Espriu, un prosista excel·lent que en els primers anys trenta del segle passat signava els seus escrits amb el pseudònim i alter ego de Salom de Sinera. El 18 de juliol de 1936 Salvador Espriu va declarar civilment mort, com a una víctima més de la brutalitat franquista, el seu alter ego, va deixar d’escriure proses, va començar a escriure versos i els signà com a Salvador Espriu. Salom de Sinera, el prosista, ja era un mort, en tot cas un personatge de les seues proses.

Espriu va escriure un vers, que és el que m’ha donat peu a usar la seua veu, la veu d’altri:

“però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa”

Retornar-nos el nom de cada cosa, aquesta és una qüestió important a la qual Salvador Espriu va dedicar la seua vida. Poeta, prosista i dramaturg, convé destacar que en el seu poemari La pell de brau, publicat l’any 1960, va ser el primer que va gosar demanar la reconciliació després de la “guerra entre germans”. El llibre va tindre una gran repercussió i diverses edicions i traduccions en poc temps.

XLVI
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

Espriu és un escriptor ric en matisos, m’estime més dir “ric” que no “complex”, tot i que probablement una cosa comporta l’altra. El seu projecte vital i literari va ser l’escriptura d’una sola obra, perfectament travada i cohesionada a traves de tots els seus llibres, escrits, com diem amb voluntat unitària.

Com a dramaturg, insistia en la reconciliació. La seua obra Antígona és una metàfora perfecta del que és un colp d’estat i la difícil reconciliació entre els dos bàndols resultants.

El mite clàssic és conegut. Èdip va ser víctima del destí i sense saber-ho va cometre els crims de matar son pare i de casar-se amb sa mare, la qual cosa comportà la desgràcia per a ell i la maledicció per als seus fills. Els barons, Etèocles i Polinices, alternativament segons un pacte, havien de governar la ciutat de Tebes. Però Etèocles, contravenint el pacte, va fer fora el seu germà Polinices, el qual passat el temps es tornà contra la ciutat i va haver de lluitar contra el seu germà en una de les portes de la ciutat. De la batalla, un i altre van resultar morts i el nou rei, Creont, manà d’honorar Etèocles (el “colpista” que havia expulsat el seu germà il·legítimanent) i ordenà que Polinices (enemic de Tebes segons el rei però desposseït injustament dels seus drets), no fora enterrat a fi que se’l menjaren les feres salvatges. Qui desobeïra aquest precepte seria condemnat a mort. Antígona, la germana, contravenint l’ordre del rei, enterrà de nit el cos de Polinices, ja mig menjat pels voltors, i, quan va ser descoberta va ser condemnada per crims contra la ciutat a morir emparedada dins d’una cova.

En la seua última intervenció, a les portes de la mort diu Antígona, adreçant-se a Creont, amb una suprema dignitat, segons l’acotació del text:

“Tan sols tu gosaries acusar-me d’aquest crim, del qual no ignores que sóc ben innocent. La meva sang m’ordenava d’arrencar aquell cos de la profanació, però no pertorbaré la pau de Tebes, tan necessària. (A Tirèsias) Que les teves prediccions no s’acompleixin. (Als consellers, en general) Calmeu el poble i que torni a les cases, que cadascú torni a casa. No sé si moro justament, però sento que moro amb alegria. Privada de la llum, en una lenta espera, recordaré fins al darrer moment la ciutat. Recordaré els carrers, la font, els camps, el riu, aquest cel. Que la maledicció s’acabi amb mi i que el poble, oblidant el que el divideix pugui treballar. Que pugui treballar, i tant de bo que tu, rei i tots vosaltres el vulgueu i el sapigueu servir.”

En definitiva, el dilema d’Antígona és clar: o ha d’obeir la llei natural emanada dels deus, és a dir de la teologia grega, obra, no ho oblidem, de la raó humana que mana enterrar els morts, o ha d’obeir els capricis del mandatari il·legítim que va contra la raó i contra la llei natural i la justícia. Antígona va pagar amb la vida. Tant de bon que nosaltres cobrem amb el diàleg, la raó i la pau.

I ja que els colpistes de veritat i els seus hereus difícilment entraran en raó, que en el pecat els imposem la penitència.