Diem que el feminisme, com el comunisme, l’homofòbia, l’homosexulitat o qualsevol altre component ideològic no constitueixen en si mateixos cap valor literari perquè la literatura és una altra cosa de ben diferent. Ras i curt, la literatura és sense entrar en detalls l’habilitat tan reeixida com siga possible de dir el món amb paraules i amb voluntat de fer-ne art. També, si se’m permet, afegiria a la definició la capacitat de provocar algun tipus d’emoció en el lector, però potser això és secundari. 

No és fàcil d’aplicar el que acabem de dir. I fins i tot aquesta definició podria ser discutida amb arguments segurament ben vàlids. Per això, m’agradaria explicar-ho amb l’exemple de Víctor Català, pseudònim de Caterina Albert i Paradís, nascuda l’any 1869, filla d’una acomodada família de L’Escala (Alt Empordà), que es va donar a conèixer com a escriptora als jocs florals d’Olot el 1898 on li fou premiat un poema, Lo llibre nou, i un monòleg, La infanticida, premi aquest darrer que ella no va anar a recollir per una raó ben poderosa a l’època. Molts anys després d’aquell fet alguns estudiosos encara passaven de puntetes per aquest monòleg que va provocar un tan gran escàndol que es va estrenar el 14 de març de 1967, seixanta-nou anys després, al Palau de la Música de Barcelona. Per què tants anys? Per què no va recollir Caterina Albert el premi?

Caterina Albert no va recollir el premi ni es va voler identificar com a autora de La infanticida perquè és un monòleg que transcorre a finals o a mitjan segle XIX, dins la cel·la d’un manicomi on la protagonista, la Nela, filla de moliner i molinera ella, està reclosa i conta amb un tremp narratiu espectacular la tragèdia que li ha tocat viure, introduïda de la següent manera en una llarga acotació inicial:

“Tingui’s en compte que la Nela no és un ésser pervers, sinó una dona encegada per una passió; que obrà no per sa lliure voluntat, sinó empesa per les circumstàncies i amb l’esperit empresonat entre dues paral·leles inflexibles: l’amor a Reiner i l’amenaça de son pare; aquell, empenyent-la cap a la culpa, l’altre, mostrant-li el càstig; les dues, de concert, duent-la a la follia.”

Podem deduir, o si més no intuir ràpidament quin és l’assumpte. Una jove té un amor prohibit i el pare vol impedir-ho amb amenaces. Però escoltem uns versos —perquè el monòleg és en vers— en què la Nela explica el seu terror, recordem que està tancada en un manicomi:

que jo pugui fugir a clar de lluna,
camps a través, a la masia anar-me’n…
(Amb sobtat esglai)
A la masia? … Ah, no, no!… hi ha el pare
que em caça arreu per degollar-me… un dia…
(Amb veu baixa i aterroritzada)
ja va mostrar-me aquella falç retorta,
més relluenta que un mirall de plata
i més fina de tall que una vimella…
Va agafar-me d’un braç amb dits de ferro,
i fent-la llampegar davant mon rostre,
“Te la pots mirar bé”, va dir, “la guardo
per tallar-te en rodó aqueix cap de bruixa
el dia que m’afrontis i rebaixis…
Mira-la bé, gossa bordella, i pensa
que encara tinc delit, i ella no és gansa”…
I guaitant-me al gairell, tal com solia
d’uns temps ençà, me rebotà per terra
i anà a la mola i… l’esmolà d’un aire.”

El relat és terrorífic. El patriarcat, dirà algú. Ja hi som. No! Abans que això és art, és literatura, l’art de contar les coses. El patriarcat no és literatura, però se’n pot fer a partir d’una situació de patriarcat. D’històries de patriarcat i d’abusos dels hòmens envers les dones, n’hi ha moltes al llarg dels segles, però no totes són art, no totes són literatura. Poden ser tan cruels com vulguem, però no són, per si mateixes, literatura.

La Nela, efectivament havia tingut un amor, i ací també podríem dir que hi ha una qüestió de classe social, però hi passarem també de puntetes; la literatura és una altra cosa. El Reiner era el fill de l’amo, per això el pare d’ella no el volia, no era com ells, aquell jove estudiant ric que va fugir per sempre en saber l’embaràs de la Nela. D’històries com aquesta, de la noia seduïda i abandonada, n’hi ha a milers, però la literatura és també l’art de singularitzar el drama, de fer-lo únic. Ara la Nela és al molí, ha dit al pare que s’hi quedarà treballant tota la nit, sap que s’acosta l’hora del part. Tots els de casa dormen al pis de dalt:

Oh, no!… No em feu dir-ho!…
que sento fred… i por… Jo… no ho volia…
si ni ho sé… com va ser… De tan contenta,
quan vaig veure la nena, l’abraçava
i a petons, a petons, l’hauria fosa,
que mai més acabava d’atipar-me’n…
I tant vaig masegar-la, que la nena,
heus aquí que, de cop, la cara arrufa
i arrenca el plor… Un espinguet!… Jo em quedo,
lo mateix que el Sant Just de pedra marbre…
I la nena, quins crits!… Semblava folla…
Jo, d’esglaiada fins perdia l’esma…
quant a dalt… quint espant!… Sento que es tiren
a baix del llit i cops de peus descalços…
Era el pare; segur!… Verge Maria!
Com ho havia de fer, jo pecadora?
Eren passos rabents… cap a l’escala…
I… no sé… què passà… La falç vaig veure
relluir, tot de cop… aquí dedintre…

(Per son cap.)

i m’aixeco d’un bot… La nena… hi torna…
jo, li tapo la boca… mes… no calla…
i el pare… que està prop… Jo… esmaperduda,
corro cap a… la mola… i… mare meva!…

(Amb pregon terror, arrupint-se tota i fent acció de llençar un objecte.)

Quin xerric que va fer!… Com… una coca!…
I encara, llençà un crit!… Un crit!… Deixeu-me!…

(Regirant-se violentament d’una banda a l’altra, com per lliurar-se d’algú que la subjectés.)

Que no vull dir res més!… Pareu la mola,
que el dimoni la roda… per matar-me…

Ara sí que s’entén que la la joveneta Caterina Albert, de dinou anys, filla de casa bona, no va gosar recollir un premi que literàriament era tan merescut. Amb el pas del temps la nostra autora va començar publicant uns poemes signats com a Víctor Català i ningú no va saber durant alguns anys la veritable identitat de l’autor de llibres de relats com Drames rurals i Ombrívoles —els títols ja informen de la truculència de molts d’aquells contes—, i la novel·la Solitud, on hi ha un home bo, el pastor Gaietà i una dona forta, la Mila, la protagonista, l’ermitana que sense voler, perquè va seguir la voluntat del seu marit, un home viciós i malfaener, es veurà sola a la muntanya amb l’única ajuda del l’home bo, el pastor Gaietà, un poeta de la natura, un ecologista avant la lettre, però ja havíem dit que etiquetar un personatge de feminista, de comunista, de catòlic o d’ecologista no és prou per a dir que estem parlant de literatura.

Continuaré amb aquesta història en el proper pòdcast.