Parlant del personatge del pastor Gaietà de la novel·la Solitud de Víctor Català, dèiem al pòdcast anterior que l’etiqueta d’ecologista, de feminista o de catòlic no contituïa en si mateixa cap valor literari.
Però abans de tornar al pastor, convindria recordar com va arribar aquella joveneta de casa bona de nom Caterina Albert, autora de La infanticida, a ser el senyor Víctor Català. Sabem que després de l’escàndol d’aquest monòleg, la nostra escriptora es va dedicar a escriure uns poemes, més per matar el cuquet de la vocació que no amb la intenció de publicar-los. Tanmateix, una amiga de la família, el marit de la qual estava relacionat amb la revista modernista L’Avenç, va llegir aquells poemes i amb permís de l’autora aparegueren a l’esmentada publicació sota la signatura de Víctor Català. La crítica va ser ferotge i gairebé unànime: aquells poemes eren una mala imitació del gran poeta del moment Joan Maragall. Només un crític va defensar aquells textos, el mateix Joan Maragall.
I els seus elogis van encetar una curiosa relació exclusivament epistolar entre el poeta, crític i maître à penser del Modernisme i un desconegut senyor anomenat Víctor Català a qui ningú era capaç de posar cara. El primer s’adreçava a l’altre amb el tractament de “benvolgut senyor” i ella li contestava tractant-lo sovint com a “estimat mestre”. Però molt al principi d’aquella correspondència, la publicació de Drames rurals, un recull de relats d’aquesta autora plens d’estampes terrorífiques, que salvant totes les distàncies em suggereixen un empelt dels contes de Poe, i la crítica que en va fer Maragall, van provocar un incident que va estar a punt d’espatlar aquella prometedora amistat.
Joan Maragall, molt influït per Nietzsche i per un panteisme procedent de Spinoza, va criticar el recull de Català amb una crítica intitulada “Un libro fuerte e incompleto” on el crític afirmava:
“En este libro la vida del campo y de sus gentes está hondamente sentida; pero en la confección del mismo ha presidido un propósito: el de revelar sólo lo duro, lo acerbo, lo horrible, lo lastimoso o repugnante de la simplicidad campesina.”
Víctor Català va respondre al mestre Maragall amb una carta datada el 16 de novembre de 1902 acceptant la crítica però no l’afirmació que “les tares [del llibre] són de tal naturalesa que el fan indigne de circular entre totes les mans”. I conclou:
“No tinc de defensar-me’n ni excusar-me perquè he seguit impulsos imperiosos de mon cor, però deixeu-me creure que si Déu me dóna vida i salut per a seguir treballant amb la mateixa sinceritat que fins ara (única manera de poder treballar) un altre dia, estudiant amb noves formes nous aspectes de la vida, tindré la vera satisfacció de coincidir amb el vostre exquisit gust”.
Tres anys més tard, Victor Català publica Solitud, la seua obra més celebrada. No voldria estalviar amb els meus comentaris la lectura de cap de les obres de l’autora, però deixeu-me exposar l’esquema argumental d’aquesta novel·la:
La Mila i el seu marit, el Maties, un home malfaener i viciós, arriben a l’ermita de Sant Ponç, a mitjan altura d’una muntanya, per a fer-se ermitans. Allà es troben el pastor Gaietà, que hi viu a l’estiu amb el seu ramat. Gaietà és un home bo que de seguida s’apiada de la Mila, amb el temps abandonada pel marit, i li fa companyia, l’ajuda i l’orienta en aquell món tan advers. Víctor Català imagina el personatge d’una certa edat i molt arrelat al paisatge, tant que li fa parlar un dialecte que no es correspon amb cap dialecte real. L’autora vol significar amb això que el llenguatge del pastor naix, com els arbres, de les profunditats de la terra. Gaietà, és un mestre de la literatura oral i, com si fos una recreació literària de la famosa “paraula viva” de Maragall, imagina unes rondalles inspirades en les sensacions que li provoca la contemplació del paisatge. El mecanisme no és tampoc originalment maragallià, sinó que aquest el pren dels poetes romàntics anglesos, però això ens allunyaria ara del tema. Escoltem com ho explica el pastor després d’haver contat a la Mila una de les seues rondalles, i fixem-nos com parla:
“—Com vos ho feu, pastor, per a saber tantes coses?
El pastor somrigué senzillament.
—Jo no fai res per a sebre res, ermitana.
—Doncs ¿qui vos le ha ensenyades, totes aquestes rondalles?
El pastor es tirà el pelut enrera, i la pal·lidesa de son front, prenyat de pensaments, semblà fer una mena de resplendor.
—Unes, les més petites —respongué amb lentitud— me les contaren els avis de Sant Ponç, les altres… Nostro Senyor…
I com veiés que la dona seguia mirant-lo sense pestanyejar, aclarí la misteriosa resposta:
—Con vegi un paratge nou de la muntanya, m’assegui tot solic i me’l miri bé una bella estona; i mirant-me’l, senti una escalfor en la boca del cor, i de mica en mica aqueia escalfor me se’n pugi en amunt com una fumera, i m’ompli el cap i me fa rumiar, rumiar… I com si una veu me les anés dient, me vénen totes les coses que hi deuen havere passades enb aqueis paratges… I per això jo digui que me les conti Nostro Senyor, perquè, digueu: ¿pot essere atra que la veu de Nostro Senyor aquesta que un hom se senti ací dedins con rumia?”
Pura poesia, com podem veure. Aquesta novel·la sí que agradà a Maragall. Però abans d’escoltar-lo, convé recordar que Solitud és una novel·la farcida de símbolismes. Si el pastor representa l’home bo, el mestre i guia de la la dona sola, també hi ha el seu oponent, l’Ànima, un personatge sense nom, un ésser brutal, mig home mig animal, que quasi gruny en lloc de parlar, apareix i desapareix sempre misteriosament i finalment provoca el desenllaç de la novel·la, després que ha assassinat el pastor.
Maragall s’afanya a escriure a Víctor Català:
“Estimat amic: acabo de llegir l’exemplar de Solitud que tan amablement m’ha dedicat, i després de les grans, grans, mercès, li dono una gran, gran, enhorabona. Hi ha sobretot en aquesta obra de vostè la creació d’una figura que restarà sempre més: el pastor, forta i dolça figura, i gran… La Mila ja té més aire de família amb altres fills de la seva fantasia; mes hi ha en ella una barreja de debilitat i de noblesa que la caracteritza… I el final em plau per la tràgica sobrietat… En tota l’obra ja hi serpeja, ja, aquell tirat de vostè a l’ombrosa fatalitat de la baixesa humana; però la muntanya i el pastor semblen redimir-ho tot… I aquell final, aquella dona que se’n va amb quatre paraules, irremissiblement sola: té grandesa allò.”
Solitud admet moltes lectures i interpretacions ben suggeridores, una de les quals és que la pujada a la muntanya i la baixada de la Mila, amb l’ajuda del pastor, es pot entendre com la metàfora de la carrera literària de Caterina Albert, l’escriptora sola que accepta i segueix, quan vol, els consells del mestre Maragall fins a “coincidir” amb el seu “exquisit gust”.
El que potser no va arribar a entendre Maragall és que tant la història real com la fictícia implicaven necessàriament la mort del pare, del tutor, del mestre i guia perquè una dona, per ella mateixa, assolís els seus objectius d’independència i de llibertat.
Quan fa molts anys vaig sentir que una reconeguda i ara molt oblidada escriptora catalana va qualificar Solitud de feminista com a màxim valor de l’obra, em vaig irritar. Aquesta novel·la és sobretot literatura, una literatura que, a més, conté una afirmació de la protagonita. L’alternativa hauria pogut ser haver fet primer un pamflet i després, si hi havia prou talent, l’escorrialla de la literatura. Victor Català – Caterina Albert no ho va voler així, no va caure en aquest parany pervers i va marcar un camí exemplar. I pel camí, el missatge.