És el dia dels Innocents, quan escric açò, i no puc saber quin dia ho podran vostès escoltar a Ràdio Pego per primera volta, a causa de les vacances nadalenques, però açò que comentaré no és cap innocentada —ja m’agradaria—: des d’ahir corre la notícia que el conseller d’educació de la Generalitat, del PPVOX, té la intenció de reformar la llei de plurilingüisme o el que faça falta per tal de preguntar als pares, i no al consell escolar com és preceptiu ara, quina ha de ser la llengua d’ensenyament del centre educatiu on vagen els seus fills. La idea sembla una perfecta manifestació de respecte a allò que entenem per “democràcia” però no, és un parany, una trampa, si volen que ho diga en llenguatge més del carrer d’ara.

Sí, preguntar això als pares és una trampa, un engany, una perversa aplicació del concepte de democràcia. Perquè, tal com ironitzava algú a les xarxes socials, ¿trobaríem normal preguntar als pares si els seus fills havien de triar entre estudiar química orgànica o química inorgànica? Trobaríem normal que el conseller preguntara als pares si els seus fills hauríen d’estudiar els verbs regulars o també els irregulars? Llatí o filosofia? Les decisions de contingut científic i pedagògic no són matèria “democràtica” sinó que responen a un disseny que ha de ser elaborat per experts.

Els valencians tenim la desgràcia que cada volta que la dreta arriba al poder hem de tornar a discutir i a explicar les mateixes coses.  ¿Quan tindrem la sort de tindre una dreta normal, civilitzada, amant i respectuosa amb la cultura, amb el patrimoni i la riquesa lingüística —que és de tots—, etc? Quan serà conscient la dreta d’aquest país que hi ha temes sagrats, que són patrimoni de tots i que a tots ens beneficien?

No m’agradaria —i demane perdó per ser tan reiteratiu— haver de tornar a explicar els arguments de sempre, soc conscient que els que volen ja els saben, i els qui no volen no els sabran mai perquè no els volen saber. No entraré en eixa batalla. Però sí que m’agradaria resseguir alguns arguments que en un moment o altre ha emprat el conseller o algun col·lega seu del PPVOX.

Van començar qüestionant l’autoritat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que la té estatutàriament i van haver de rectificar. Van continuar al·legant que volien impulsar un valencià “del carrer”, ells que parlen en castellà; van censurar la subscripció a les revistes en valencià a Borriana i en més llocs, van negar tota subvenció a entitats valencianistes per a donar-la a una entitat taurina de Madrid i ara pretenen demanar als pares uns decisió que no els pertoca adoptar.

Els diré quin és el denominador comú de tot açò: rebaixar, disminuir, fragmentar, empobrir i desprestigiar això que ells diuen “valencià”, una paraula que en la seua mentalitat té sempre un to despectiu, encara que ho neguen.

Perquè què és per a ells el “valencià”? Una llengua que no usen ni volen usar? Una llengua que no coneixen ni volen conèixer? Què és?

El valencià, dit també català, és una llengua que parlen més de deu milions de persones, més parlants que moltes llengües oficials en estats europeus. Però és que un idioma, qualsevol idioma, no és només la llengua del carrer, un idioma té una història i una evolució, una literatura escrita segons els gusts i les modes de cada època i segons també la procedència geogràfica dels autors, un idioma és en definitiva una manera d’entendre i d’explicar el món.

És que el valencià per a ells és també Ausiàs March? L’han llegit? Joanot Martorell? Han llegit el Tirant lo Blanc? Bernat Metge? Jaume Roig? Roís de Corella? Isabel de Villena? El Rector de Vallfogona? Narcís Oller? Jacint Verdaguer? Teodor Llorente? Maria Ibars? I la llista es faria llarguíssima. Sense el valencià, tots aquests autors i molts altres no existirien. Tot això entra en el seu concepte de Valencià? O senzillament per a ells és una nosa que cal anar extirpant a base d’empobrir-la, de debilitar-la, de fragmentar-la, de desprestigiar-la, etc?Pels seus fets els coneixereu.

I ja he parlat massa, en aquest espai, “amb veus d’altri”, on vull que les meues paraules siguen limitades, les justes només per a reportar un text, una opinió, la paraula d’algú que tinga alguna cosa a dir. He estat repassant en la meua biblioteca i no he trobat un text prou breu i prou il·lustratiu de la grandesa del meu i vostre idioma. El text en què pense hauria de parlar de moltes coses, de massa per al temps de què disposem. El tema és tan ampli que necessitaríem unes quantes vides per a conèixer-lo a fons.

I com que no he trobat un text a la mesura del que volia, acabaré amb un poema. Podria triar entre mil poetes que escriuen en valencià, però com que som a començaments d’any, de l’any del centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés, llegiré un poema d’amor, d’amor a la seua dona, Isabel Lorente; amb ell voldria expressar un sentiment personal: només per un grapat de poemes com este, val la pena estudiar, parlar, escriure i conèixer tan bé com puguem, allò que per a alguns només és “valencià”, una nosa, un mal a extirpar:

SONATA D’ISABEL 

He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, damunt d’una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m’estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d’un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M’ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
 entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t’evoque i et mire
 aquell instant de l’any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m’has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t’he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amants per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volarà des d’ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
amb claredat i explosions de mar,
per un amor que se’ns enduu plegats.
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d’un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d’Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d’una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d’amor presos per la cintura,
atarantats d’una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.