És dissabte de carnestoltes a les cinc de la vesprada i fa un ventet fresquet, normal per a l’època, per fi, enguany; se senten músiques a la vora d’un escenari i passe per davant d’un bar on veig els primers disfressats. Comença la disbauxa i m’assalta el record de Bearn o la sala de les nines de Llorenç Villalonga, la novel·la provocadora que m’ha acompanyat sempre, entre moltes altres coses perquè té l’encant de fer transitar el lector entre l’engany i la veritat, entre la raó i el dogmatisme, entre la temptació de guanyar el paradís mitjançant el pecat o de perdre’l per un excés de virtut. La novel·la en conclusió on el principal pecat és precisament el fet de no haver pecat.

He explicat Bearn a classe durant més de trenta anys de professor i els qui em coneixen bé saben que he plorat per dins cada volta que he comentat als alumnes les últimes frases de la novel·la. Don Toni agonitza entre els braços del suposadament fill seu, el capellà Joan Mayol, que li diu:

—S’existència de vossa mercè ha estat bella, malgrat es seus errors. Demani contritament perdó.
—Mira —interrompé incorporant-se—, m’acús d’haver tengut enveja d’en Jacob Collera.
Vacil·là i el vaig sostenir. Era mort.

Poc abans havia expirat allà mateix dona Maria Antònia, la senyora. Don Toni de Bearn, el racionalista, el dèspota il·lustrat, el provocador irredempt, reconeix a les portes de la mort que el seu únic pecat punible és haver envejat l’estupidesa humana representada pel marquès de Collera, polític, orador, llatinista i arqueòleg de cartró pedra. Des del meu punt de vista, una lliçó imprescindible sobre la qual voldria tornar un altre dia.

Perquè avui volia parlar del carnestoltes, de quan el vicari de Bearn no vol que se celebre la festa al poble i, com cada any, acorda amb don Toni que es farà a la possessió, és a dir a la finca del senyor, lluny de la jurisdicció i de la responsabilitat, diguem-ne moral, del vicari. Ho conta tot Joan, testimoni dels fets:

Don Andreu començà un breu discurs en el qual enumerà els perills de carnestoltes, festa d’origen pagà, i va fer, sense pedanteria, tot un resum històric de la matèria.
―L’Església ―digué— no ho pot aprovar. El sol fet de tapar-se la cara per proferir atreviments, o fins i tot desvergonyes que ningú formularia cara a cara…
―Convé no oblidar —atenuà el senyor― que hi ha molta cosa de broma, d’ironia intranscendent, en aquestes crueses.
―Sens dubte és així en alguns casos, ―concedia el senyor vicari―. Ni el ball ni l’alegria no es poden considerar, en si mateixos com a pecaminosos, i l’Escriptura ens ensenya que David ballà davant l’Arca de l’Aliança. Però com que per desgràcia no som àngels de puresa, moltes vegades coses que, com Vossa Mercè diu, comencen innocentment, i per joc, es converteixen en pecaminoses; sobretot quan una careta ens defensa, si no de la mirada de Déu, de la dels homes.
Com cada any, allò que don Andreu desaprovava, i no sense motiu, era la impunitat de l’incògnit, però el seu interlocutor preferia no encetar tal matèria, perquè per a ell l’incògnit constituïa tot l’encís de la festa.
―Consideri, Vicari ―digué (i això era molt d’ell)―, que si suprimíem es Carnaval suprimiríem també la Santa Quaresma.
―La Quaresma significa penitència, no sols amb motiu d’es Carnaval, sinó de qualsevol altre pecat.
―No importa sa classe de pecat ―argüí subtilment el senyor―, però és indispensable que existeixi pecat perquè hi hagi Quaresma.

Les posicions estaven clares i el ritual acomplert. El confrontament entre la transgressió i la continència, com cada any, quedava en taules i ambdues parts n’eixien satisfetes. El diàleg acaba amb una altra perla plena d’ironia i d’enginy, de les que m’agraden.

—Déu ens concedeixi a tots una bona mort, don Toni —digué el senyor Vicari.
—Amén. Però després d’haver viscut una mica. Ara que ja no som jove li he de confessar…

Replicà don Toni, sempre tan ambigu amb la idea de la confessió. La novel·la és plena de subtileses i aquesta breu referència no pot de cap manera estalviar-ne la lectura i, si algú em fa cas, més d’una relectura.

Però parlàvem del Carnaval, i finalment la festa es precipita. Arribat el dia, la gent envaeix la possessió, l’escàndol domina el relat de Joan:

Donant un volt per la casa em vaig poder fer càrrec del desordre introduït com en una apoteosi final en el solar dels Bearn. A la cuina el foc era apagat i la cuinera havia desaparegut. Vaig veure, això si, dos pernils damunt la taula i una bóta del millor vi, que el matí era plena i ara ja apareixia buida. Vaig anar a parlar amb el senyor, que estava mig adormit devora la xemeneia.
―Vine aquí, fill meu ―digué en sentir-me.
Li vaig contar allò del vi i alçà les espatlles.
―Deixa’ls fer, que es deverteixin una mica —i es tornà a condormir.
―Que no es troba bé?
―Divinament —replicà.
Dona Maria Antònia avançava, fràgil i satisfeta.
―A baix, quina animació… Dorms, Tonet?
―Sí.
―Oh, Jesús… No he vist mai que contestàs, una persona que dorm. ¿No t’agrada sentir ses màscares? “Piripipiú, repiripipiú…” Pareixen ocells.
Un estol guaità a la porta del saló xisclant i demanant caramels.
―Anau ―digué el senyor sense obrir els ulls―. Anau a baix i que vos donin vi ranci.
En sentir això sortiren de quatres. Algunes màscares ja gosaven guaitar a les habitacions íntimes. Me vaig adonar que una parella havia envaït la cambra escriptori del senyor, pujant segurament per l’escala de caragol que comunicava aquelles habitacions amb el jardí, i vaig haver d’intervenir i de censurar la seva conducta.
A la clasta el ball havia començat. Un subjecte molt alt, que no podia esser de la casa, repartia pernil i vi als concurrents. 

És una nit de transgressió, un món capgirat on tot pot transformar-se en el seu contrari, fins i tot el pecat pot ser redemptor i només l’última lucidesa és sincera:  “m’acús d’haver tengut enveja d’en Jacob Collera”. La resta, la vida, tota la vida, pot ser un engany i l’engany pot ser més veritat que la veritat mateixa. Això és Bearn, una novel·la de moltes cares.

Jacob Collera, el polític buit, capaç d’enlluernar els ingenus amb la paraula, representa, amb la complicitat del vicari, la farsa, el carnaval de cada dia, la mentida que es fa passar per veritat a fi d’anestesiar el personal per tot l’any gràcies a una nit en què aparentment tot canvia. Tant de bo que a l’endemà, a l’hora de despertar-nos, tinguem prou lucidesa per a adonar-nos que, en realitat, no ha canviat res. Som els mateixos que érem, malgrat la fantasia d’anit passada. Perquè a voltes l’aparença no enganya, és el pa de cada dia.