Bon dia, encetem aquest espai “Amb veus d’altri” amb la voluntat de portar a l’opinió pública pegolina i en general a tota l’audiència de Ràdio Pego veus i opinions que a criteri de qui us parla tenen un cert interès.
El protagonisme d’aquesta intervenció no serà, per tan, d’aquest locutor, que es limitarà a una senzilla glossa o comentari d’un text, sinó “d’altri”, de qui realment tinga alguna cosa a dir.
M’agrada la paraula “altri”, tan habitual no fa massa, i quasi desapareguda del vocabulari conversacional dels nostres dies.
Diu el Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que “Altri” és un pronom i en dona la definició següent: “una altra persona, els altres. Treballar per a altri. Cal respectar els béns d’altri.”
El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans ens en dona una definció bastant coincident amb l’anterior per bé que un poc més completa. Diu això: “referit a persones, un altre, uns altres, el proïsme. Els béns d’altri. En mans d’altri. Treballar per altri. No facis mal a altri.”
La paraula que ens ocupa ha perviscut entre nosaltres fins que una modernitat que no valorarem ara va canviar les relacions de treball. En la nostra societat agrària tradicional, hom distingia entre “treballar per a ell” i “treballar per altri”, en el benentès que qui podia comprava un o uns trossos de terra i començava a “treballar per ell”, a “no ser manat”, a manar del seu treball, a ser amo. I això era considerat bo. Per fi, qui podia s’emancipava de la dependència “d’anar a llogar-se” i s’administrava ell mateix el temps.
En canvi qui havia d’anar “per altri” estava subjecte a esperar que algú el llogara. Em ve al cap aquell senyoret de Gata d’abans de la guerra que anava als seus bancals protegit per una ombrel·la i sense eixir mai del recer d’aquell para-sol cridava insistentment als hòmens que cavaven: “quiero arcos, y no pilares”, dit d’una altra manera, una esquena dreta no cava. “Anar a llogar-se” devia ser bastant fotut i als nostres pobles la memòria encara és viva. Ara tot és diferent, la majoria treballem per altri i “ser manat” ja no és considerat com una baixesa: mestres, empleats de banca, d’un supermercat, d’una oficina, repartidors d’Amazon, fins i tot botiguers que necessiten dependre d’una franquícia, què sé jo, poca gent pot considerar-se completament ama del seu temps de treball, poca gent pot dir que “no té amo”.
Casualment llegia, més aviat rellegia, anit a les Memòries d’Adria, de Marguerite Yourcenar, escrites en primera persona per allò de l’artifici literari, una reflexió de l’emperador sobre la manera de tractar els esclaus. Relatava que un dia en què visitava una mines a prop de Tarragona, un esclau que s’havia passat tota la vida cavant dins d’aquelles llòbregues i fosques galeries, se li va abalançar armat amb un punyal. Ell, en comptes de fer-lo executar com manava la llei, va entendre els motius d’aquell esclau per a la venjança, el va dur al metge i el va perdonar. Des d’aquell dia, aquell esclau va ser un dels més fidels servidors de l’emperador. Pensava ell que era preferible tornar inofensius els esclaus “a força de bondat”, que no obligar-los a una submissió excessiva.
Encete ací la primera veu d’altri, amb les paraules d’Adrià que segueixen aquell relat:
“Dubto que tota la filosofia del món aconsegueixi suprimir l’esclavatge: com a màxim en canviaran el nom. Sóc capaç d’imaginar formes de servitud encara pitjor que les nostres pel sol fet de ser més insidioses: sigui trobant la manera de transformar els homes en màquines estúpides i satisfetes, que es creuen lliures quan estan subjugats, o bé fent que creixi en ells, per exclusió dels lleures i dels plaers humans un gust pel treball tan forassenyat com la passió per la guerra entre les races bàrbares. Abans que aquesta servitud de l’esperit, o de la imaginació humana, prefereixo el nostres esclavatge tal qual. Sigui com sigui, l’horrible estat que posa l’home a la mercè d’un altre home cal que sigui escrupolosament reglamentat per la llei.” (127)
Deia això la Yourcenar per boca d’un emperador que volia governar amb justícia i temia un temps en què l’addicció al treball fóra una malaltia habitual. Òbviament, no he fet res més que encetar el tema, però tinc pocs dubtes que hem arribat on imaginava l’emperador. Tanmateix, les seues paraules eren “d’emperador”, no sé què preferiria un esclau del seu temps: els grillons de ferro per a tota la vida o una malaltia d’aquelles que no entren en la seguretat social. Bon dia.