Segurament, per a la majoria de la gent, Arnau de Vilanova és un hospital. Passa això quan tenim una escola que ensenya la història sense ni tan sols preguntar, com fa l’omnipresent senyor Google, si pot usar la nostra localització, és a dir la nostra condició de valencians que vivim en un país que té història pròpia amb tot el que això comporta.

I quan passen aquestes coses que ens passen als valencians, ens trobem sovint que el nom d’un hospital o d’un carrer no ens diu res, perquè no ens arriba il·lustrat amb una informació necessària.

Però els oients que sí que s’han preocupat per les nostres coses saben que Arnau de Vilanova va ser un metge nascut a prop de Daroca cap a l’any 1240, o potser abans, que es traslladà molt jove a València i entre 1260 i 1270 va estudiar medicina i lletres a l’Studium de Montpeller on exercí de professor de medicina entre els anys 1289 i 1299. També el 1285 estudià hebreu a Montpeller i a Barcelona. Se sap que posseïa una àmplia biblioteca amb manuscrits en català, llatí, hebreu, àrab i grec, la qual cosa dona la idea dels idiomes que sabia i de la gran capacitat intel·lectual del nostre personatge.

Contemporani i amic de Ramon Llull, també es va sentir atret per la cultura oriental, per les idees de la vida evangèlica i per l’Apocalipsi de l’influent teòleg i filòsof medieval Joaquim da Fiore. Així, Arnau de Vilanova, ja des de la seua època d’estudiant a Montpeller, s’interessà per les idees heterodoxes i fou ell mateix un heterodox format en teologia entre els dominicans, i seguidor dels seus adversaris els franciscans en allò que pertoca a la visió espiritual.

Un altre dia parlarem de l’Arnau de Vilanova metge, i de més metges eminents que hem tingut, però avui, pocs dies després de l’acte de presentació a Pego del Calendari dels brillants, una publicació que recull molt bé la gran tradició predictora i l’extensa recepció d’escrits endevinatoris del futur, hem trobat adient fer una mirada a una autoritat en la matèria. No endebades, hi ha manuscrits de l’obra de Vilanova a les principals biblioteques europees: Barcelona, Basilea, Berlín, Londres, Oxford, París i Roma.

Arnau de Vilanova va ser el gran divulgador i també el continuador de la tradició dels textos profètics referits a l’aniquilació dels musulmans, prèvia a la destrucció del mal universal o siga de l’Anticrist i a la inauguració del Mil·leni, és a dir del període següent en què Jesucrist reapareixeria amb els justs ressuscitats i portaria a la terra una edat d’or, que havia de durar mil anys i acabaria el dia del judici final

Si no és l’autor, és segur que Vilanova va ser el propagador d’un dels textos profètics més influents a l’Edat Mitjana, el Vae mundo in centum annis, és a dir “Ai del món d’ací a cent anys”.  El títol només ja espanta, i el vaticini diu que els regnes d’Espanya s’alçaran els uns contra els altres i es destruiran. I ara done la paraula a l’autor:

“entrò [fins] que rata penada los mosquits de Spanya devore, omenant [dominant] e subjugant Àfrica e, destruent lo cap de la bèstia, prenga la monarchia, çò és la senyoria del món…”

Ens portaria molt lluny explicar el camí que segueix el pensament profètic d’altres autors, continuadors de Vilanova, fins que arriba a la conclusió que aquesta rata penada és el rei Ferran II d’Aragó i V de Castella, dit el Catòlic, destructor de la “secta mafomètica”, conquistador de l’Alhambra i finalment rei del món. En el fons, totes aquestes profecies i interpretacions constituïen una manera d’afavorir o d’afalagar o de guanyar-se el favor del monarca de qui eren partidaris, una mena de campanya electoral sense eleccions, només a fi de fer adeptes per a la disputa entre les candidatures al poder en l’únic lloc on podien confrontar-se, al camp de batalla.

I la base de tot aquell art  endevinatori era la lectura i la interpretació i reinterpretació de textos dels profetes bíblics i de l’Apocalipsi, un entreteniment sense dubte apassionant, del qual, i no faig broma, encara deuen beure indirectament alguns creadors dels videojocs violentament destructius i catastròficament al·lucinants que compren les nostres criatures i llurs pares. Arnau de Vilanova va ser en una primera etapa més apocalíptic i a poc a poc evolucionà cap al reformisme. No entrarem en detalls, ara. Si he escrit tot açò és al fil de la lectura que faig aquests dies de la Confessió de Barcelona de 1305, exactament, segons la predicció de l’autor, trenta-cinc anys abans  de l’arribada de l’Anticrist. Llegir això que escoltareu, en el context de la imminent arribada de la causa de tots els mals devia fer feredat, més encara quan Vilanova cita l’autoritat indiscutible de sant Pau en una epístola a sant Timoteu. Pura veritat,  per a l’època:

“Sàpies que en los darrers dies seran los temps perillosos, per ço car los hòmens no amaran sinó a si mateys, e seran cobeus e altius e ergulloses e maldígols, desobedients a lurs majors, desconeixents e òrreus, e sens amor e sens pau, allevadors de crims, e incontinents, e sens tota suavesa e sens tota benignitat, e traÿdors, e contrastadors, e cechs ignorants, e inflamants, e fastigoses, e amadors de delits carnals més que de nostre Senyor, e faran semblant de pietat.” Ço és, segons que diu la Glosa: “vindran en àbit de religió, mas de caritat no n’hauran gens” […] “car d’aquests seran aquells qui trencharan les cases o·ls alberchs—, les fembres de poch recapte e de poch seny, carregades de peccats, menaran axí com a catives a lur guisa. E aquests seran aquells qui contrastaran a la veritat, axí com los encantadors de Pharaó contrastaren a Moysès. Mas finalment lur oradura o iniquitat serà coneguda per los Christians, e no profitaran, ço és, vindran a derrochament e menyspreu.”

En conclusió, diu Arnau de Vilanova:

“En aquestes paraules damunt dites apertament denuncia sent Pau, ço és saber, quals iniquitats e malees e vicis deuen regnar en los christians generalment en lo temps qu·el damunt dit enemich deu ésser revelat”.

La por ha estat sempre, si no la pitjor arma política, una de les pitjors o, dit d’una altra manera, una de les més poderoses armes de dominació. En aquest espai dedicat a les veus d’altri m’agradaria entrar en aquestes qüestions, però no sempre és possible. A poc a poc, m’adone que anem deixant fils de pensament oberts a futures reflexions i espere que les farem algun dia. Ara m’agradaria considerar dues coses. La primera que fa temps que diuen que el món s’acaba, i el que resulta pitjor és que algun dia serà veritat, però la millor part de la predicció ens fa suposar que probablement nosaltres no en serem testimonis. I la segona cosa sobre la qual voldria cridar l’atenció és la bellesa del fragment que us he llegit del metge profeta. Escrit fa més de set-cents anys, l’antiguitat ens fa poc reconeixibles algunes paraules i en sentim deformades unes altres, però la familiaritat, la musicalitat, el to i fins i tot diríem que la veu que imaginem a l’autor són una cosa ben nostra encara.

M’agrada llegir els clàssics per moltes raons: perquè m’agrada i això hauria de ser una raó suficient, però també per moltes raons més que potser un dia explicaré. De moment, en deixe una que també considere com a certa: els clàssics ens acosten a l’eternitat.