Ja fa unes quantes setmanes que vull dedicar aquest espai a la commemoració de l’Any Vicent Andrés Estellés, aprofitant que l’Ajuntament de Pego i l’Associació Cultural Atzaïla s’han adherit a la llarga llista de corporacions municipals i d’entitats culturals de tota mena que ja formen un ampli teixit estellesià per tots els Països Catalans, convocats per l´Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Institució de les Lletres Catalanes, encarregades d’homenatjar i de recordar-nos cada any una o més figures de la nostra literatura.

El cas d’Estellés no és insòlit, però sí que és poc freqüent, de tan gran consens social com suscita la figura i l’obra del poeta de Burjassot. Hi ha molts països que conformen i reivindiquen la seua personalitat nacional al voltant, o inspirats, en una figura literària. La Cuba independent no s’entén sense l’obra de José Martí, tot siga dit poeta cubà d’origen valencià; Galícia recorda sempre Rosalía de Castro, la personalitat diferenciada de Flandes deu molt al poeta i sacerdot Guido Gezelle, i la moderna Eslovènia es reivindica també per l’obra del poeta nacional France Prešeren al qual se li dedica un dia a l’any en què escoles, associacions, institucions i particulars llegeixen poemes de Prešeren. Tots ells, i la llista podria ser molt més llarga, van posar al segle XIX els fonaments emotius de llurs nacions justament en el moment en què el romanticisme mirava cap al passat i tractava de recuperar les arrels històriques, culturals, lingüístiques etc. de llurs pobles.

En el cas valencià, ni la decimonònica Renaixença, ni les manifestacions literàries posteriors van reeixir a forjar un consens valencianista tan vigorós com el que ara mateix representa Vicent Andrés Estellés. Un homenet tímid i treballador que s’agegantava prodigiosament quan li arribava la “felicitat suprema, l’hora d’escriure els versos”, com deia ell mateix.

Vaig conèixer l’Estellés cap a l’any 72, jo era un estudiant dels primers anys universitaris i el vaig convidar, gràcies a Eliseu Climent i a allò que ara és Acció Cultural del País Valencià, a llegir versos al col·legi major on vivia. Sabia que entre 1953 i 1970, disset anys, el poeta havia publicat cinc llibres, i aquell dia vaig saber que en un any n’havia publicats cinc més, uns dels quals era Llibre de meravelles, en un sol any. Començava el fenomen Estellés. Aquell periodista que de nit escrivia els versos, desafiava la por a la dictadura i començava, torne a usar paraules seues, “una pentecosta”. Poc podíem imaginar en aquell moment l’ambició amb què Estellés encarava l’ofici de poeta, ho dirà uns anys més tard en un altre llibre: El gran foc dels garbons, en un poema que segurament molts lectors d’aquell temps degueren interpretar com a una boutade.

Em moriré escrivint els millors versos
de l’idioma català del segle
XX, amb perdó de Rosselló i Salvat,
amb el permís de Pere Quart i Espriu.

Foix plorarà moltíssim en saber-ho
i inútilment intentarà un sonet,
l’únic sonet que li serà rebel
i mai no passarà del tercer vers.

Fuster, Ventura: no direu que no
us he avisat a temps. En els papers
faran elogis precavuts —oh sempre

es necessita certa perspectiva.
Pense en el nostre poble, i li demane
a Déu una mort digna. Déu que ho faça.

Estellés, aquell homenet tímid, amb aspecte d’oficinista dels anys seixanta, un poeta encara poc conegut, gosava desafiar els grans noms de la poesia catalana. Passats els anys, cap d’aquells extraordinaris i celebrats poetes té el reconeixement social de què gaudeix Estellés. La qual cosa no és cap demèrit per a ells sinó que totes aquestes importants obres poètiques han fet una funció social diferent de la del net del forner de Burjassot.

I què té Estellés que el fa diferent? Al parer de molts experts, la diversitat de registres. Estellés sap ser alhora clàssic i modern, bròfec i tendre, combatiu i malaltís, cast i obscè. Estellés és capaç de transformar-se en un poeta llatí i dos versos més avall tornar a ser ell mateix, Estellés és capaç de parlar dels seus amors i adreçar-se, de tu a tu, en una arrogant interpel·lació, al més gran poeta enamorat entre els valencians, Ausiàs March. Estellés, en defintiva, ha conviscut literàriament i íntimament amb els clàssics de tots els temps i de moltes llengües, i molt especialment amb els nostres, amb els que segle rere segle han anat forjant la tradició literària en la qual ens movem.

VII

m’he estimat molt ausiàs march, la seua fosca veu
ressonava en algun aljub perdut a la muntanya.
l’he estimat molt i li he dedicat moltes de les meues hores,
ha estat el meu adust company inseparable.
hi ha hagut moments a la meua vida que m’han estat entenedors
gràcies a ell. he assistit, amb espant, a la seua
velledat. he fet que l’estimassen els meus fills,
no sols com a matèria de textos, sinó com un ésser
que vivia i moria, que lúcidament assistia al seu desésser.

també, però no tant —no ho sabria aclarir—, he estimat
roís de corella, aquella veu docta i vellutada.
m’ha enamorat la prodigiosa joventut de jordi de sant jordi,
lluminós d’uns amors com d’unes llimes o colomes,
sempre feliç i trist, aquella darrera malenconia
dels xiprers al crepuscle, de la murta dels tancats.

mai no sabria prescindir de jaume roig, el veí de les gàrgoles.

amb aquests pocs i bons amics mai no he notat a faltar res

arribava, de sobte, joanot martorell, aquell estol
de vaixells, amb el tirant i carmesina, i s’omplia
la meua casa de llum, de calç, de grècia.

vull deixar ací el testimoni del meu agraïment,
el meu molt sincer homenatge.

Estellés és, en conclusió, un clàssic entre els clàssics, que viu constantment entre ells. Em ve al cap, ara mateix, aquella escena de la Divina Comèdia en què Dante, a l’infern, acompanyat de Virgili, troba l’ocasió de veure’s amb Homer, Horaci, Ovidi i Lucà. I diu en un tercet gloriós:

I encara em feren un honor més gran:
em van prendre en la seua companyia,
i jo vaig ser el sisè entre aquells savis.

Estellés també viu entre els savis. Un altre dia parlarem del poeta obscè, del poeta desvergonyit, del poeta enamorat castament o pornogràficament, del poeta clàssic, del poeta valencià i de tantes cares com té una obra tan colossal i ambiciosa. Estellés es va morir ja fa anys, va tenir una mort digna, no sé si com la que ell volia, però va complir la seua promesa d’escriure, si no els millors, que això no és fàcil d’afirmar, sí els més celebrats versos de l’idioma català del segle XX. Seguirem parlant de l’Estellés.